Cantant sota la pluja

Títol original: Singin' in the Rain

Any de producció:  1952

Duració: 102 min

País: Estats Units

Directors: Stanley Donen , Gene Kelly

Guió: Betty Comden & Adolph Green

Música: Nacio Herb Brown (Lletres: Arthur Freed)

Fotografia: Harold Rosson i John Alton

Repartiment: Gene Kelly, Donald O'Connor, Debbie Reynolds, Jean Hagen, Millard Mitchell, Cyd Charisse, Rita Moreno, Douglas Fowley

1. Una marca de fàbrica. Cantant sota la pluja, un dels musicals més emblemàtics de tots els temps, va ser produït per la Metro Goldwyn Mayer, dirigit per Stanley Donen i Gene Kelly amb aquest mateix actor al capdavant d’un repartiment que també inclou Donald O’Connor, Debbie Reynolds, Jean Hagen i Cyd Charisse. Darrere de totes aquestes estrelles també lluïa el nom d’Arthur Freed. Responsable, des del 1939, de la Primera Unitat de Produccions Musicals de la productora del lleó, va ser l’impulsor de les més emblemàtiques pel·lícules d’aquest gènere: des d’El màgic d’Oz (1939) a Un americà a París (1951), passant per la sèrie del jutge Harvey protagonitzada per Mickey Rooney.

Actors com Fred Astaire, Ginger Rogers, Judy Garland, Frank Sinatra o Esther Williams i directors com Vincente Minnelli, George Sidney, Charles Walters i els mateixos Donen i Kelly deuen bona part del seu prestigi a aquest talent a l’ombra que va crear una marca de fàbrica. Si les coreografies, els colors llampants de la fotografia i el to estilitzat dels decorats dels musicals de la Metro tenen una personalitat uniforme, aquesta és obra d’Arthur Freed. Nascut a Charleston (Carolina del Sud) el 1894, va arribar a Hollywood el 1929 per compondre les cançons del film La melodia de Broadway. La instauració del so va traslladar el musical des dels escenaris de Nova York a les pantalles de Hollywood, i Freed va prendre bona nota de les conseqüències d’aquesta mutació per parodiar- la, en clau de comèdia, a Cantant sota la pluja. Ell va ser l’autor de la lletra de la majoria de les cançons d’aquest film que, a més d’un gran espectacle, el temps ha erigit en una valuosa peça de museu capaç de conservar tota la seua original vitalitat.

2. Dues parelles. Arthur Freed no va ser l’únic pare d’aquesta criatura que ara acaba de complir cinquanta anys. Bona part del seu talent va consistir a descobrir i aglutinar la resta de les peces que permeten funcionar harmoniosament la perfecta maquinària de Cantant sota la pluja. El guió, en primer lloc, era fruit de la col·laboració entre Betty Comden i Adolph Green, una parella d’artistes de varietats que havien començat a treballar als escenaris amb Judy Holliday per després independitzar-se com a autors de comèdies musicals i guions cinematogràfics.

Torna a mi (1949), la darrera pel·lícula protagonitzada conjuntament per Fred Astaire i Ginger Rogers, Take Me Out to the Ball Game o les posteriors Melodies de Broadway i Bells Are Ringing –dirigides per Minnelli– són algunes de les seues millors creacions cinematogràfiques. La seua gran aportació al musical és, tanmateix, Un dia a Nova York (1949), el debut de Stanley Donen i Gene Kelly darrere les càmeres i l’assaig general d’una nova concepció del gènere que esclataria amb tota la seua força a Cantant sota la pluja.

La col·laboració entre les dues parelles, els guionistes Comden i Green i els realitzadors Donen i Kelly –que, a més, es multiplicarien respectivament amb les tasques de coreògraf i actor– va resultar decisiva per trencar motlles. Des d’Un dia a Nova York, el musical dels anys cinquanta va abandonar les lleus trames argumentals, normalment ambientades al món de l’espectacle, que fins llavors havien sustentat les coreografies en escenaris per sortir al carrer i fer que aquestes contribuïssen a avançar l’acció. Cantant sota la pluja retorna al món de l’espectacle però l’argument i els números musicals, inserits en una clau gairebé documental, formen un conjunt harmònic i indissociable.

3. Primers compassos. Com bona part de les obres mestres de qualsevol disciplina artística, Cantant sota la pluja no va nàixer d’una forma premeditada. En la introducció al guió de la pel·lícula, publicat el 1972, Comden i Green expliquen que els orígens dels films partien de la proposta que Arthur Freed els va fer, el maig del 1950, per escriure un guió que inclogués una sèrie de cançons amb lletra del mateix productor i música de Nacio Herb Brown. Ells van invocar una clàusula del seu contracte que els atorgava absoluts poders creatius, sempre que no es tractés de partitures originals de Cole Porter, Irving Berlin o Rodgers & Hammerstein, però tot va ser inútil. El sistema d’estudis era implacable i ells no van tenir cap altra sortida que emmotllar-se a les exigències del productor.

La naturalesa de les cançons imposades, datades en els orígens del cinema sonor, suggeria que fos aquesta l’època en la qual transcorre l’acció.

Arthur Freed, després de l’èxit d’Un americà a París, pel·lícula amb què guanyà un Oscar el 1938, repetí la fórmula guanyadora amb Cantant sota la plua, tot recorrent també a altres tres fonts d’inspiració:

– La primera va ser un catàleg de cançons escrites per Nacio Herb Brown i ell mateix entre 1926 i 1932. Aquí s’inclogué, malgrat el forcejament amb els dos directors, la popularíssima “Singin’ in the rain”, que ja havia sigut utilitzada primer en una revista i després en una pel·lícula de 1940: Hollywood Revue of 1929.

– La segona va ser la biografia real de prou cineastes d’Hollywood. De fet, molts personatges del film estan basats en persones reals d’aquell llavors: Lina Lamont, la famosa actriu de veu estrident, era un cruel retrat de Judy Hollyday interpretat per Jean Hagen; el cap dels estudis, encarnat per Millard Mitchell, no és un altre que el propi Arthur Freed; el director del musical, a què dóna vida Douglas Fowley, és la imatge del famós Bugsy Berkeley; i el personatge de Daura Bailey, la periodista xafardera del món cinematogràfic, és una paròdia de Louella Parsons, la columnista dels periòdics de Hearst, que tant de dany féu a Orson Welles i al seu Ciutadà Kane.

– La tercera i última eren les vivències de Freed en l’ofici, des dels seus començaments en el vodevil. La trama arreplega una infinitat d’anècdotes autèntiques viscudes pels veterans de la MGM en la transició al sonor: entre elles, la contractació de professors de dicció per al reciclatge dels actors, l’accidentat rodatge primitiu amb so directe, i la frustrada preview d’infausta memòria, que succeí realment en més d’una estrena. Vista des d’aquest angle, Cantant sota la pluja és no sols una pel·lícula quasi autobiogràfica, sinó també un document interessantíssim de la commoció que experimentà Hollywood en la transició al sonor; d’algun mode, és també una gran sàtira -cruel i amable al mateix temps- d’aquella històrica transformació que experimentà a Amèrica el Seté Art amb l’arribada dels talkies.

El primer actor previst era Howard Keel i la seua fornida tipologia va derivar la primera idea del guió vers el protagonista de westerns que, amb l’arribada del cinema sonor, s’ha de reciclar com a cowboy cantant. La incorporació de Gene Kelly al projecte, tanmateix, va variar la naturalesa del personatge –ara seria un galant d’aventures romàntiques– però no la trama. Comden i Green van integrar les cançons de Freed i Brown dins el seu argument –afegint-hi les antològiques Fes-me riure i Moses Supposes de collita pròpia–, mentre que Donen i Kelly n’assumien la direcció. Cantant sota la pluja es va posar en marxa i l’estrena es produïa l’abril del 1952.

També cal destacar l’actuació de Donald O’Connor. El seu acrobàtic “tour de force” en el famós nombre “Make a laugh“, de comicitat frenètica per parets, sòls i sostre, ha sigut considerat per alguns com el millor numero de ball en tota la història. I el mateix ocorre l’encant i entusiasme juvenils de Debbie Reynolds, en el seu primer paper protagonista als seus 19 anys; tal vegada per aqueixa inexperiència, Freed no volgué utilitzar la seua veu i va ser doblada en totes les seues cançons. Irònicament, la veu que Debbie presta a Jean Hagen -l’actriu de veu estrident- al final del film, amagada després dels cortinatges, és en realitat… la de Jean Hagen.

4. Història i espectacle. Els testimonis que els responsables del film van recollir entre els professionals que, vint anys abans, havien viscut en primera persona el trànsit del cinema mut al sonor han convertit Cantant sota la pluja en una didàctica crònica d’aquell moment històric. El personatge interpretat per Gene Kelly és una barreja entre John Gilbert i Douglas Fairbanks, mentre que el de l’oxigenada Jean Hagen retia tribut a totes les estrelles que no van superar la barrera del so per culpa de la seua deficient dicció. A la pel·lícula, Rita Moreno encarna una succedània de Clara Bow, i Cyd Charisse, pentinada com Louise Brooks, interpreta una paròdia musical dels films de gàngsters de l’estil de Scarface.

Aquesta antologia de personatges i situacions històriques no constitueix, tanmateix, l’única riquesa de Cantant sota la pluja. Exemple canònic de cinema dins del cinema, el musical de Donen i Kelly també es beneficia de les aportacions de la comèdia i del melodrama romàntic però sempre subordinats a l’omnipresència de les cançons i coreografies. Si a la majoria de musicals, aquestes ocupen un 25 per cent del metratge, la proporció augmenta en aquest cas fins a un 55 per cent. Cantant sota la pluja és, literalment, un film all singing, all dancing.

A més de “Make a laugh“, llueix també el frenètic “Moses“, el sentimental “You are my lucky star” (delicat i intimista, en un plató gegantí i buit) o el luxós i espectacular “Broadway Melody“.

Però la que sens dubte ha passat a la història és la cançó que dóna títol a la pel·lícula, que immediatament va fer fortuna i el mateix Stanley Kubrick li va retre homenatge a La taronja mecànica. Prèviament, ja havia estat interpretada a la pantalla pel seu autor, Nacio Herb Brown, a Hollywood Revue (1929). Jimmy Durante la reprendria a Hi, Beautiful i Judy Garland també la va cantar a Little Nellie Kellie, però cap de totes versions supera la de Cantant sota la pluja. L’escena amb Gene Kelly i el seu paraigua agafats a un fanal sota la desconcertada mirada d’un policia pertany, amb tots els drets, a la més genuïna iconografia cinematogràfica. A pesar de la imatge feliç que transmet Kelly, enamorat i feliç davall el ruixat torrencial, l’actor sofrí moltíssim en aqueixa seqüència, sota la falsa i persistent pluja dels aspersors. Durant els dos dies que requerí el rodatge, patí un refredament fort i progressiu que estigué a punt d’acabar en pulmonia; a més, no trobava la manera de coordinar els moviments del paraigua amb la música, per la qual cosa la filmació es prolongà cada dia moltes més hores del que s’havia previst.

Bibliografia:

• Roman Gubern, Historia del cine. Editorial Lumen, 2002.
• Alfonso Méndiz, Cómo se hicieron las grandes películas. Editorial Cie Dossat, 2003.
• Esteve Riambau, “Mig segle cantant sota la pluja”. AVUI, diumenge 7 d’abril del 2002.
• Augusto M. Torres, Diccionario del cine mundial. Editorial Espasa, 2001.

COMENTA LA PEL·LÍCULA

1. Des del punt de vista de la història del cinema, quin és l’interés de Cantant sota la pluja?
2. Qui conta la pel·lícula? Quants narradors hi ha? Hi ha alguna escena especialment significativa en quant a “ficció dins de la ficció dins de la ficció”?
3. Tenint en compte el llenguatge cinematogràfic, què creus destacable de la pel·lícula?
4. Quina importància tingueren els musicals en el desenvolupament del llenguatge fílmic?
5. Coneixes altres musicals? Cita’ls. Comenta la funció de les cançons a Cantant sota la pluja i a altres musicals que conegues.
6. Conta tres escenes de la pel·lícula. D’una d’elles, indica les característiques que et semblem més rellevants (pots fer-ho des del punt de vista que cregues més interessant: la narració, el tema, la història, els personatges, l’escenari, …)
7. Descriu tres dels personatges de la pel·lícula.
8. Puntua la pel·lícula d’1 a 5. Justifica-ho.