Timelapse d’una aurora boreal.
L’ultim combat. Obrint Pas
Març 27, 2012 — vicentfp
|
Hem passat tota la vida Hem viscut un llarg viatge Hem rigut, també hem plorat I ara hem pres la iniciativa I amb les cartes de la vida La victòria ens sorprendrà No vull ser més ningú Vull que fem el camí junts L´últim combat! |
Hem viscut els nostres dies amb velles alegries que ens han deixat. A vegades les recordes Hem rigut, també hem plorat I si al final de la partida Hem passat tota la vida La victòria ens sorprendrà No vull ser més ningú Vull que fem el camí junts L´últim combat! |
Les pel·lícules del 2011
Desembre 20, 2011 — vicentfpBé, no hi són totes, però sí un bon grapat. A Bloctècnia he trobat la referència al següent vídeo, un mashup (un vídeo que s’edita amb més d’una font perquè aparega com a un) fet amb plans de 250 pel·lícules del 2011, amb l’excepció del primer clip, procedent de Sunset Boulevard (1950).
Ací es troba la relació de totes les pel·lícules de les quals apareix un pla): https://docs.google.com/document/pub?id=12tiydoC5IDO4urtyVapG6yB0LZAWe3MTT_Vk8QhmQYs&pli=1).
Al youtube també trobareu els mashups d’altres anys:
Passejant pels Estats Units
Juliol 27, 2010 — vicentfpPassejar… per dir alguna cosa, perquè sembla que està fent la marató!
El següent vídeo està creat amb la tècnica de l’stop motion, foto a foto. Per fer-lo, els autors tingueren molt en compte tant l’enquadrament com la llum, ja que si aqueixos elements no s’ajustaven en cada foto, el resultat no hagués estat tan convincent. Cansa només de mirar-lo, però us el recomane.
A la pàgina d’Alt1040 teniu l’explicació tècnica, i al següent vídeo el “Darrere de la càmera” de la filmació.
L’home light
Mai 4, 2010 — vicentfpMuntatge a partir de la cançó de la Trinca fet pels alumnes de Valencià, llengua i imatge de l’IES de Massamagrell del curs 2009-2010
Samarretes
febrer 17, 2010 — vicentfpUn curiós vídeo fet amb la tècnica d’stop motion i un grapat de samarretes. 222 diuen. T’atreveixes a comptar-les?
Vals amb Bashir
febrer 12, 2009 — vicentfpL’any 2008, Ari Folman dirigí un documental, Vals amb Bashir, sobre la matança de refugiats palestins a Sabra i Chatila (El Líban) el 1982, que aconseguí el premi Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera. Fins ací, i en principi, res d’extraordinari. L’originalitat, però, rau en què el documental és un llarg animat en el qual els records del director sobre l’esmentada matança, que visqué personalment, es converteixen en imatges surrealistes.
Una pel·lícula de dibuixos animats, sí, però no per això menys colpidora, impactant o, per què no, realista.
Metròpolis
febrer 6, 2009 — vicentfpFa uns mesos es varen trobar a Buenos Aires unes escenes de la pel·lícula Metròpolis, de Fritz Lang, que estaven desaparegudes des de feia decennis. La censura nazi, en un primer moment, i més endavant la pudorosa dels Estats Units (que retallà diverses escenes de contingut eròtic), havien fet que la pel·lícula perdés uns 30 minuts del seu metratge original.
Extrac del bloc Una història del cinema (el teniu, també, als enllaços de la columna de la dreta) la següent informació sobre l’única pel·lícula que ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco:
Metròpolis
Al principi amb una durada de més de dues hores, Metròpolis de Fritz Lang, és la primera pel·lícula èpica de ciència ficció, amb immensos decorats, milers d’extres, efectes especials d’alta tecnologia, grans dosis de sexe i violència, un missatge moral descarat, magnífiques interpretacions i fantasia revolucionaria. Fou finançada pels estudis UFA, però degut a la controvèrsia que va ocasionar la seva estrena va ser un fracàs comercial que gairebé arruïna els estudis.
L’argument és tan simple com un conte de fades. El fill mimat de l’Amo de Metròpolis, Freder, descobreix la vida miserable dels treballadors que sustenten el gran imperi del seu pare. Aquest descobriment el fa gràcies a Maria, una noia esplèndida, pacifista que no es cansa de pregonar les disputes industrials, mentre treballa en una de les màquines en torns de 10 hores diàries. El pare parla amb l’enginyer pervers de la història perquè construeixi un robot amb faccions femenines que sigui el doble de Maria, però amb un caràcter pervers. D’aquesta manera, el robot passa de ballar despullada en bars i tabernes, a incitar a les masses a una revolució industrial. Però Freder i l’autentica Maria aconsegueixen salvar la situació rescatant als nens de la ciutat víctimes d’una inundació. La societat es reconcilia quan Maria explica que Freder ha de fer de negociador entre el pare i els treballadors.
Com dèiem abans, poc després de l’estrena, el film de Lang va ser apartat de la distribució i a més, es va tornar a muntar en contra dels desitjos del director. Aquesta versió retallada va acabar sent la més coneguda, inclús als anys 80 fou colorejada per Giorgio Moroder. No ha estat fins al segle XXI quan hem pogut veure una versió recuperada que a més de fragments inèdits per a la major part del públic, el film recupera el seu muntatge original que ens acosta més a la voluntat de Fritz Lang a l’hora de dirigir la pel·lícula.
Si fins aleshores havia estat considerada una pel·lícula espectacular en quant a la ciència ficció, amb el nou muntatge ens trobem davant una obra que no pretén ser una profecia, si no que més aviat ens presenta una ciutat i una societat mítiques. D’altra banda, cal destacar aquesta interacció entre els elements de la industrialització de l’alemanya dels anys 20, amb elements medievals i bíblics: un robot futurista que és cremat en una foguera com les bruixes del segle XV, un científic alquimista amb una mà d’acer, una màquina amb un raonable paraescut al deu Moloch, etc.
Amb tots aquests elements, a més dels propis extrets de l’última restauració del film, podem dir que Metròpolis no és una simple història de ciència ficció, sinó que ens explica un recargolat drama familiar contextualitzat dins una història èpica de repressió, revolució i reconciliació.
Ningú no és perfecte
gener 27, 2009 — vicentfp
Piqueu als reproductors per escoltar el diàleg:
Osgood Fielding III (Joe E. Brown) demana a Jerry – ‘Daphne’ (Jack Lemmon) que es case amb ell. Billy Wilder aconseguí amb Ningú no és perfecte (Some like it hot, 1959) una comèdia genial amb un final d’antologia. Coneguda en castellà amb el títol d’Una Eva y dos Adanes i també amb el de Con faldas y a lo loco, en francés amb el de Certains l’aiment chaud i en italià com a A qualcuno piace caldo, el títol en català es va posar després d’un concurs convocat per la TV3 amb motiu del doblatge al català d’aquesta excel·lent pel·lícula.
Bones festes
Desembre 18, 2008 — vicentfpPasseu unes bones festes de Nadal i de Cap d’any, que us porten molts regals i, de pas, intenteu identificar totes les pel·lícules i els personatges que apareixen al vídeo!
Vodpod videos no longer available.
També teniu el vídeo a “Bones festes“, i s’ha afegit amb vodpod
Xtec Cinema- S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.
- Cinema clàssics
- Una història del cinema
- Cinema friki
- VodKaster
- S'ha produït un error; probablement el canal ha deixat de funcionar. Torneu-ho a provar d'aquí una estona.
Valencià, llengua i imatge 