A les últimes classes els he posat, als alumnes, alguns exemples dels diversos tipus de narradors i punts de vista que
Burt Lancaster
trobem al cinema, i els recursos que empren els directors.
Moltes pel·lícules ens ho posen fàcil. Des dels personatges que esdevenen narradors i la seua veu
introdueix un llarg flashback, com ocorre a The killers, 1946, la pel·lícula de Robert
Siodmark basada en un relat de Heminway, a l’ús
de la càmera subjectiva, com tenim a Dark passage, 1947, on no veiem la cara de Humphrey Bogart fins que no li fan la cirurgia estètica.
A aqueixos exemples, ben clàssics, n’afegesc molts altres, entre els quals cal destacar alguns fragments de pel·lícules de Woody Allen. De Bananas, amb el locutor televisiu que converteix, a l’escena final, la nit de noces en un combat de boxa; d’Annie Hall, amb un McLuhan que fa cua al cine; o d’Un final made in Hollywood, amb el director de cinema cec; de La rosa porpra del Caire, amb el genial joc entre “actors” i “espectadors”…
De totes aquestes pel·lícules, i d’alguna més, deia, posava exemples a classe quan, en una de les escasses eixides al cine d’adults (que, afortunadament, cada vegada esdevenen més freqüents) em trobe a Si la cosa funciona ( Whatever works), un personatge (Larry David), que es dirigeix als espectadors mentre els altres personatges li pregunten a qui parla.
Potser la pregunta no és aqueixa només. No podem deixar de preguntar-nos, també, qui ens parla. Al cap i a la fi, aquesta és una nova pel·lícula del genial director sobre ell mateix, del qual el protagonista, com en altres, no és més que un alter ego.
Valencià, llengua i imatge 