A les últimes classes els he posat, als alumnes, alguns exemples dels diversos tipus de narradors i punts de vista que trobem al cinema, i els recursos que empren els directors.
Moltes pel·lícules ens ho posen fàcil. Des dels personatges que esdevenen narradors i la seua veu
Burt Lancaster
introdueix un llarg flashback, com ocorre a The killers, 1946, la pel·lícula de Robert Siodmark basada en un relat de Heminway, a l’ús
de la càmera subjectiva, com tenim a Dark passage, 1947, on no veiem la cara de Humphrey Bogart fins que no li fan la cirurgia estètica.
A aqueixos exemples, ben clàssics, n’afegesc molts altres, entre els quals cal destacar alguns fragments de pel·lícules de Woody Allen. De Bananas, amb el locutor televisiu que converteix, a l’escena final, la nit de noces en un combat de boxa; d’Annie Hall, amb un McLuhan que fa cua al cine; o d’Un final made in Hollywood, amb el director de cinema cec; de La rosa porpra del Caire, amb el genial joc entre “actors” i “espectadors”…
De totes aquestes pel·lícules, i d’alguna més, deia, posava exemples a classe quan, en una de les escasses eixides al cine d’adults (que, afortunadament, cada vegada esdevenen més freqüents) em trobe a Si la cosa funciona ( Whatever works), un personatge (Larry David), que es dirigeix als espectadors mentre els altres personatges li pregunten a qui parla.
Potser la pregunta no és aqueixa només. No podem deixar de preguntar-nos, també, qui ens parla. Al cap i a la fi, aquesta és una nova pel·lícula del genial director sobre ell mateix, del qual el protagonista, com en altres, no és més que un alter ego.
Si voleu saber qui posa la veu als vostres personatges cinematogràfics o televisius favorits només us cal entrar a la pàgina d’El doblatge, que des d’Andorra ens informa no només de totes les pel·lícules doblades al català, sinó que també inclou sèries de televisió, fitxes dels actors, amb mostres de veu, i enllaços directes a altres fitxes, com les de la imprescindible IMDB.
Ací teniu l’excel·lent actriu Elsa Fàbregas (que hem escoltat fent d’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué o com a Bruixa Avorrida a Les tres bessones) fent de professora Minerva McGonagall (protagonitzada per Maggie Smith) a Harry Potter i la cambra secreta:
Manel s’ha convertit, en poc de temps, en un grup de reconegut prestigi. Primer gràcias a la xarxa i el boca-orella i, després, gràcies al seu primer disc, Els millors professors europeus, han obtingut el reconeixement dels crítics musicals i l’atenció dels mitjans de comunicació.
El vídeo “Dona estrangera”, on parlen de dones amb avis de bigots llargs i blancs, de professors de nusos de corbata, o de botigues de ceràmica, dirigit per Sergi Pérez, va guanar el premi al Millor Videoclip de l’Any del festival Cinemad 08.
Gràcies als ordinadors, al cinema trobem personatges i històries que d’una altra manera serien impossibles de veure…
Així comença el capítol de Dígits, del número al bit, dedicat a l’animació digital. Si en voleu saber l’origen, l’evolució, i el funcionament d’aquest tipus d’animació, no deixeu de veure aquest vídeo.
Els alumnes de Valencià, llengua i imatge, dins del projecte d’ECOAUDITORIA que aquest curs desenvolupen conjuntament els Departaments de Física i Química i de Biologia, han realitzat un parell de muntatges d’un documental on s’explica en què consisteix aquest projecte i quins són els seus objectius.
Quan Canal 9 inicià les seues emissions publicitaren, com la gran cosa, la retransmissió de la primera pel·lícula sonora en valencià, El fava de Ramonet, un sainet cinematogràfic de l’any 1933 de poc més de 30 minuts de metratge i que es possible trobar en algunes plataformes d’intervanvi d’arxius.
El fava de Ramonet no és, clar, la primera pel·lícula feta a les nostres terres. A la Filmoteca Valenciana se’n conserva una, filmada a Llucena l’any 1925, molt interessant.
Es tracta de Càstig de Déu, una còpia de la qual Joan Martínez Fortanete trobà a Faura l’any 1988. Va ser dirigida per Hipólito Negre, que també escrigué el guió i féu de protagonista, i conta com un cacic, enriquit de manera poc honrada, decideix secundar les pretensions amoroses del seu fill el qual, amb males arts, vol casar-se amb la filla de l’alcalde. El drama és obligat, ja que la xica, enamorada del criat del cacic, s’oposa reiteradament als desitjos d’aquest. Així i tot, gràcies a la intervenció del rector del poble, tot acaba bé per als enamorats.
Al marge de l’argument, resulta molt curiós veure les imatges del poble i el seu voltant (les muntanyes, més pelades del que estan ara) tal com era fa prop de cent anys, o els personatges que apareixen (segur que encara algú se’n recordarà de quan feren la pel·lícula).
Per altra banda, i com va publicar el diari Levante, a l’Arxiu Gràfic de l’Institut Valencià de Cinematografia es conserven uns esbossos que probablement són obra d’un joveníssim, 17 anys, Josep Renau realitzats, per a la seua exhibició a les façanes dels cinemes, mitjançant una tècnica de reproducció manual de fotogrames sobre planxes d’estampació.
És una llàstima que aquestes produccions històriques no tinguen una major difusió (potser a Punt 2, que ja en parla a un documental, hi cabria?).
L’any 2008, Ari Folman dirigí un documental, Vals amb Bashir, sobre la matança de refugiats palestins a Sabra i Chatila (El Líban) el 1982, que aconseguí el premi Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera. Fins ací, i en principi, res d’extraordinari. L’originalitat, però, rau en què el documental és un llarg animat en el qual els records del director sobre l’esmentada matança, que visqué personalment, es converteixen en imatges surrealistes.
Una pel·lícula de dibuixos animats, sí, però no per això menys colpidora, impactant o, per què no, realista.
Fa uns mesos es varen trobar a Buenos Aires unes escenes la pel·lícula Metròpolis, de Fritz Lang, que estaven desaparegudes des de feia decennis. La censura nazi, en un primer moment, i més endavant la pudorosa dels Estats Units (que retallà diverses escenes de contingut eròtic), havien fet que la pel·lícula perdés uns 30 minuts del seu metratge original.
Extrac del bloc Una història del cinema (el teniu, també, als enllaços de la columna de la dreta) la següent informació sobre l’única pel·lícula que ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco:
Metròpolis
Al principi amb una durada de més de dues hores, Metròpolis de Fritz Lang, és la primera pel·lícula èpica de ciència ficció, amb immensos decorats, milers d’extres, efectes especials d’alta tecnologia, grans dosis de sexe i violència, un missatge moral descarat, magnífiques interpretacions i fantasia revolucionaria. Fou finançada pels estudis UFA, però degut a la controvèrsia que va ocasionar la seva estrena va ser un fracàs comercial que gairebé arruïna els estudis.
L’argument és tan simple com un conte de fades. El fill mimat de l’Amo de Metròpolis, Freder, descobreix la vida miserable dels treballadors que sustenten el gran imperi del seu pare. Aquest descobriment el fa gràcies a Maria, una noia esplèndida, pacifista que no es cansa de pregonar les disputes industrials, mentre treballa en una de les màquines en torns de 10 hores diàries. El pare parla amb l’enginyer pervers de la història perquè construeixi un robot amb faccions femenines que sigui el doble de Maria, però amb un caràcter pervers. D’aquesta manera, el robot passa de ballar despullada en bars i tabernes, a incitar a les masses a una revolució industrial. Però Freder i l’autentica Maria aconsegueixen salvar la situació rescatant als nens de la ciutat víctimes d’una inundació. La societat es reconcilia quan Maria explica que Freder ha de fer de negociador entre el pare i els treballadors.
Com dèiem abans, poc després de l’estrena, el film de Lang va ser apartat de la distribució i a més, es va tornar a muntar en contra dels desitjos del director. Aquesta versió retallada va acabar sent la més coneguda, inclús als anys 80 fou colorejada per Giorgio Moroder. No ha estat fins al segle XXI quan hem pogut veure una versió recuperada que a més de fragments inèdits per a la major part del públic, el film recupera el seu muntatge original que ens acosta més a la voluntat de Fritz Lang a l’hora de dirigir la pel·lícula.
Si fins aleshores havia estat considerada una pel·lícula espectacular en quant a la ciència ficció, amb el nou muntatge ens trobem davant una obra que no pretén ser una profecia, si no que més aviat ens presenta una ciutat i una societat mítiques. D’altra banda, cal destacar aquesta interacció entre els elements de la industrialització de l’alemanya dels anys 20, amb elements medievals i bíblics: un robot futurista que és cremat en una foguera com les bruixes del segle XV, un científic alquimista amb una mà d’acer, una màquina amb un raonable paraescut al deu Moloch, etc.
Amb tots aquests elements, a més dels propis extrets de l’última restauració del film, podem dir que Metròpolis no és una simple història de ciència ficció, sinó que ens explica un recargolat drama familiar contextualitzat dins una història èpica de repressió, revolució i reconciliació.
Osgood Fielding III (Joe E. Brown) demana a Jerry – ‘Daphne’ (Jack Lemmon) que es case amb ell. Billy Wilder aconseguí amb Ningú no és perfecte (Some like it hot, 1959) una comèdia genial amb un final d’antologia. Coneguda en castellà amb el títol d’Una Eva y dos Adanes i també amb el de Con faldas y a lo loco, en francés amb el de Certains l’aiment chaud i en italià com a A qualcuno piace caldo, el títol en català es va posar després d’un concurs convocat per la TV3 amb motiu del doblatge al català d’aquesta excel·lent pel·lícula.
