MiniLook Kiev from threeshot on Vimeo.
Tilt shit de Kiev. 5 dies i 2 nits amb una Canon 550D, 25,000 imatges, de les quals 4,500 utilitzades i un treball de postproducció de 4 mesos.
Les pel·lícules del 2011
desembre 20, 2011 — vicentfpBé, no hi són totes, però sí un bon grapat. A Bloctècnia he trobat la referència al següent vídeo, un mashup (un vídeo que s’edita amb més d’una font perquè aparega com a un) fet amb plans de 250 pel·lícules del 2011, amb l’excepció del primer clip, procedent de Sunset Boulevard (1950).
Ací es troba la relació de totes les pel·lícules de les quals apareix un pla): https://docs.google.com/document/pub?id=12tiydoC5IDO4urtyVapG6yB0LZAWe3MTT_Vk8QhmQYs&pli=1).
Al youtube també trobareu els mashups d’altres anys:
Quina fera de xiqueta
octubre 31, 2010 — vicentfp
Howard Hawks dirigí el 1938 Bringing Up Baby, basada en una història original de Hagar Wilde, autor també, amb Dudley Nichols, del guió. En aquesta comèdia es combinen, en ràpida successió, uns divertits gags visuals amb un diàlegs delirants que anticipen els que la mateixa parella protagonista, Cary Crant i Katharine Hepburn, interpretaren un parell d’anys més tard a Històries de Filadelfia (The Philadelphia Story, George Cukor, 1940, en la qual James Stewart forma part d’un dels dobles triangles amorosos).
El Dr. David Huxley (Cary Grant) és un zoòleg a punt de casar-se i, alhora o potser més, emocionat per la clavícula intercostal d’un brontosaure que acaba de rebre per al seu museu. Susan Vance (Katharine Hepburn) neboda d’una mecenes de qui Huxley espera rebre un milió de dòlars, amb la inestimable col·laboració d’un petit lleopard, s’interposarà entre el zoòleg, la seua promesa i la costella.
Després de tot un seguit d’estranyes situacions, provocades pel lleopard, el gos de la tia de Susan i la mateixa Susan, tots els personatges es retroben en una escena que recorda aquelles pel·lícules policíaques en què el detectiu reuneix els sospitosos i decobreix qui és l’assassí. Ací no hi ha cap assassí, però la banda del lleopard desfà, a la fi, tots els equívocs que la inconscient neboda ha creat des dels primers plans.
A qui parlen els actors?
octubre 26, 2009 — vicentfpA les últimes classes els he posat, als alumnes, alguns exemples dels diversos tipus de narradors i punts de vista que
Burt Lancaster
trobem al cinema, i els recursos que empren els directors.
Moltes pel·lícules ens ho posen fàcil. Des dels personatges que esdevenen narradors i la seua veu
introdueix un llarg flashback, com ocorre a The killers, 1946, la pel·lícula de Robert
Siodmark basada en un relat de Heminway, a l’ús
de la càmera subjectiva, com tenim a Dark passage, 1947, on no veiem la cara de Humphrey Bogart fins que no li fan la cirurgia estètica.
A aqueixos exemples, ben clàssics, n’afegesc molts altres, entre els quals cal destacar alguns fragments de pel·lícules de Woody Allen. De Bananas, amb el locutor televisiu que converteix, a l’escena final, la nit de noces en un combat de boxa; d’Annie Hall, amb un McLuhan que fa cua al cine; o d’Un final made in Hollywood, amb el director de cinema cec; de La rosa porpra del Caire, amb el genial joc entre “actors” i “espectadors”…
De totes aquestes pel·lícules, i d’alguna més, deia, posava exemples a classe quan, en una de les escasses eixides al cine d’adults (que, afortunadament, cada vegada esdevenen més freqüents) em trobe a Si la cosa funciona ( Whatever works), un personatge (Larry David), que es dirigeix als espectadors mentre els altres personatges li pregunten a qui parla.
Potser la pregunta no és aqueixa només. No podem deixar de preguntar-nos, també, qui ens parla. Al cap i a la fi, aquesta és una nova pel·lícula del genial director sobre ell mateix, del qual el protagonista, com en altres, no és més que un alter ego.
Visitants del bloc
Xtec Cinema- Cinema clàssics
- Una història del cinema
- Cinema friki
